dijous, 23 d’octubre del 2014

Philip Thomas i Bryn Harrison: Vessels

Programa

25/10/14 - 10.30 h ESMUC, classe oberta
25/10/12 - 12.30 h - L’Auditori, concert

Bryn Harrison: Vessels (2013) 75’ *


*Estrena Nacional

Philip Thomas: piano

El compositor Bryn Harrison farà una classe oberta explicant la seva música a l’ESMUC a les 10.30 hores.

El temps i com el percebem és la preocupació central de la música de Harrison. Vessels explora aquest tema fins a nivells extrems i efectes gairebé hipnòtics, transformant el transcurs del temps en una il·lusió de temps vertical.

Més informació i compra d'entrades aquí.

Bryn Harrison: partitura de Vessels 

Notes

Bryn Harrison


Reproduïm i traduïm un fragment de l'entrevista feta al compositor en ocasió de l'enregistrament de Vessels pel segell Another Timbre. Si voleu llegir l’entrevista completa en anglès, feu clic aquí
Read here this interview in English.

Ens podries explicar com vares arribar a fer música contemporània?

Vaig néixer a Bolton, Lancashire, el 1969, i vaig créixer tocant la guitarra clàssica i elèctrica i escoltant especialment música rock. D’adolescent els meus interessos van anar cap al jazz, tot i que també tocava i escrivia peces d’estil “contemporani” amb la guitarra clàssica. Mentre estudiava al Leeds College of Music vaig estar exposat a molts de tipus de música diferents i intentava escoltar-ho tot. Les classes que teníem de repertori del segle XX se centraven principalment en compositors europeus, Lutoslawski, Penderecki, etc. Recordo particularment l’interès que em suscità Olivier Messiaen, del qual continuo emprant el seu llibre “Tècnica del meu llenguatge musical” per a les meves classes. En tot cas, aleshores estava sempre molt més intrigat per les classes de la porta del costat amb Graham Hearn, on el focus estava fixat en la música nord-americana: Cage i els minimalistes. Des de 1992 he estat un visitant assidu del Huddersfield Contemporary Music Festival, i puc dir amb certesa que la meva formació en música contemporània entre els meus vint i trenta anys vingué d’assistir al festival cada any. La veritat és que no vaig compondre gaire durant la meva etapa formativa a Leeds i que va ser un grapat d’anys després que vaig decidir-me a estudiar un màster de composició. Aleshores m’interessava molt l’escena experimental britànica, de manera que era lògic que estudiés amb Gavin Bryars, que aleshores feia classe a De Montfort University a Leicester. La veritat és que em va animar i encoratjar molt a seguir desenvolupant la via que havia decidit prendre.

Bryn Harrison: Surface forms (2009). Elision ensemble


La característica més òbvia de la teva música, i això afecta particularment a Vessels, és l’ús de la repetició com a estratègia compositiva. T’havia interessat això abans? Per què et fascina?

És una bona pregunta. Sempre m’ha agradat treballar amb economia de mitjans, emprant tan sols un grapat de processos simples o una paleta de materials limitada. Des de finals dels anys noranta cap aquí, he intentat trobar vies d’explorar els mateixos materials des de diferents angles i perspectives, ubicant esdevenients similars un a prop de l’altre, per exemple, o organitzant la forma de la peça en una sèrie de panells separats i molt relacionats entre si. Des de l’any 2000, l’ús de la repetició en la meva música ha esdevingut molt més formalitzat a través de l’ús de cicles d’altures (pitch cycles). Un cicle podria suggerir quelcom que torna al seu punt d’origen, però jo ho faig des d’un context on no hi ha punt de partida. El que construeixo són cadenes d’altures amb intervals similars entre si que van girant. Puc fer girar cicles curts o puc fer que el procés sigui més llarg.

Bryn Harrison: fragment de Vessels (2013). Philip Thomas, piano



Vessels és una peça interessant per discutir des d’aquesta perspectiva, ja que tracta única i exlusivament de repetició: la micro-repetició d’intervals, la repetició de frases i la repetició de seccions. Prenc notes d’un mode de nou notes de Messiaen i les faig circular simultàniament cap envant i cap enrera, de manera que els intervals entre les notes s’estan expandint i contraient constantment. Vaig agafar la idea d’un quartet de corda de Howard Skempton anomenat Tendril. El que m’agradava d’aquesta peça era l’efecte calidoscòpic resultant. La meva peça funciona d’una manera molt diferent de la de Skempton, però he intentat plantejar aquesta sensació d’una música contínuament regenerativa, en contínua obertura al mateix temps que en continu estatisme.
Estic molt agraït a Howard Skempton per, sense saber-ho, haver-me inspirat per aquesta peça.

També adoro les peces tardanes de Morton Feldman, on les repeticions arriben a acumular-se tant fins al punt de no saber on som. Aquestes peces plantegen una immersió en què només ens podem entregar al moment, on la forma ja no és res del que ens n’hàgim de preocupar.
Intento plantejar això a l’escenari, creant peces senceres a partir d’un grapat de compassos com a material de partida. La versió original de la peça, de 22 minuts, es prestava de manera molt natural a aquest procés d’extensió, i amb la nova versió, del voltant de 76 minuts, em sembla que he assolit un nivell de vitalitat fins i tot millor que l’anterior a través de l’expansió considerable de la durada.


De fet, anava a preguntar-te sobre Feldman. Després d’haver escoltat la versió de 22 minuts de Vessels, vaig parlar amb Philip Thomas, el pianista, i li vaig fer la comparació inevitable amb la música de Feldman. Però em va fer un comentari ben interessant al respecte. Em va dir que quan toca Feldman, sempre té la sensació que la música està movent-se cap a algun lloc; que a través de totes les repeticions i tots els patrons de variació acabes arribant a certa “resolució”. Però amb la teva peça, Philip diu que es desorienta per complet, ja que la música no sembla moure’s cap enlloc en absolut. Tocant-la sent que, a través de totes les notes, ell continua circulant al voltant del mateix punt on havia començat després de 5, 15 o fins i tot 50 minuts. Philip plantejava que, en aquest sentit, Vessels és més radical formalment que Feldman, i em demano, tu què en penses de tot això?


Crec que la música de Feldman és molt radical també, però sí, crec que has localitzat una diferència fonamental amb això. Considero que la música de Feldman està concebuda de manera més harmònica que la meva, i que el seu recurs a la forma és, amb certesa, diferent. A les peces tardanes, en particular, hi ha un cert sentit de pensar en la música verticalment, o a partir de patrons que imagino que vénen de compondre des del piano. Jo, particularment, tendeixo a treballar amb més linealitat, pensant en textures ondulants, creant contrapunt i un ímpetu continu. Els cicles que empro estan concebuts tenint això present, de manera que cada nota condueix cap a la següent sense assolir mai el final de la cadena. M’agrada la manera en què això crea un sentit de moviment, però sense meta. Ho he comparat amb ser quelcom com una cascada, on hi ha moviment sense punt final.

Morton Feldman: Palais de Mari (1986) Stephane Ginsburgh


Gran part de la meva producció recent tracta l’exploració del temps musical a través de l’ús de formes musicals recursives que desafien la nostra percepció del temps i de l’espai. Una exploració de la repetició des del pretext que repetir exactament no implica canvis en l’objecte repetit, però sí en la ment de qui l’observa o l’escolta. -Cortesia d'Another Timbre


Philip Thomas, piano

http://www.philip-thomas.co.uk

Nascut a North Devon el 1972, és actualment un dels pianistes més actius en la interpretació de la música experimental i d’avantguarda, improvisada o escrita. L’èmfasi en l’experiència única del concert, la programació imaginativa i la suggestió d’interconnexions amb altres disciplines artístiques fan de la seva proposta un punt de referència en el panorama d’intèrprets actuals.

Particularment lligat a la música de John Cage, Morton Feldman i Crhistian Wolff (amb qui treballa regularment, enregistrant la seva obra integral pel segell sub rosa) i al repertori al voltant de la New York School, ha interpretat la música de Cage amb Apartment House i amb la Merce Cunningham Dance Company. Treballa igualment amb diversos compositors anglesos, als que encarrega sovint noves peces. Vessels, de Bryn Harrison, és un d’aquests casos.

Interessat últimanent per la improvisació lliure i experimental després d’haver conegut la música d’AMM i músics de l’escena de Sheffield com Martin Archer, Mick Beck i John Jasnoch, està enregistrant nombroses improvisacions a solo així com amb Apartment House, amb els que realitza concerts arreu del món.

Actualment és professor a la Universitat de Huddersfield, on és un dels directors del CeReNeM.

© Jordi Alomar

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada