Sampler Sèries presenta l'estrena de Trio ~
Nascut a Barcelona el 1980 i format vital i musicalment a Barcelona i a París, Octavi Rumbau és un dels exemples clars del canvi de paradigma en la creació sonora contemporània d'avui. Allunyat de les actituds condescendents o menystingudes cap al públic i de les diatribes contra faccions suposadament antagòniques d'una avantguarda militaritzada, les seves propostes atenen per igual tant als requeriments de la seva percepció com a la lògica interna de la seva construcció. Concentrat en l'explotació d'intersticis entre l'electrònica i el llenguatge instrumental acústic, així com en la mal·leabilitat del temps musical, confecciona un llenguatge personal que estimula l'intel·lecte i l'oïda de qui s'hi apropa.
Presentem una entrevista a l'autor en ocasió de l'estrena de Trio ~ a càrrec de Funktion aquest dimarts 27 de gener, obra encàrrec de Sampler Sèries. Entrevista realitzada per Jordi Alomar.
D'on parteix aquesta peça?
L’obra està basada en una obra per electrònica sola estrenada l'any passat al festival ME_MMIX, Aljub Music. El que vaig investigar allà era la generació electrònica en temps real a partir de síntesi: partir d'una partitura establerta amb uns paràmetres més o menys definits, deixant una certa part d’improvisació. Fixar tota una sèrie de grans recorreguts i processos, el contorn, i deixar un contingut interior programat però lliure, com si fos un organisme viu que cada cop es comporta de manera diferent, passant sempre pels mateixos llocs.
Què plantejaves, doncs, en els aspectes oberts d'aquesta obra, un ús de la improvisació o de la indeterminació?
No està indeterminada en absolut, està completament programada, tot i que els processos provoquen sempre resultats diferents malgrat fer la mateixa ruta. El material sonor de la peça és síntesi pura. És un tipus de sonoritat molt especial la que s'aconsegueix així, prescindint de sons gravats. No és una síntesi gaire complexa però sí molt parametritzada.
Curisament, en una de les primeres entrevistes que et fan, publicada el 2009 a la Revista Musical Catalana i feta per Albert Torrens, dius quelcom que és plenament vigent en la teva aposta creativa «el punt de partida és aquesta dualitat entre estructura i caos: la peça transcorre per una sèrie de processos a tall de grans pinzellades. A l’interior de cadascuna trobem un “organisme” que actua amb la seva pròpia lògica interna però sense deixar mai de banda el tot». Com ho apliques al trio?
El trio està basat en el mateix tipus de tractament de l'electrònica que Aljub Music, tot i que hi ha un component que es va generant en temps real durant la interpretació. Podria gravar-ne una part, definir-la en l'estudi i disparar-la al concert, però prefereixo fer-ho en directe durant la interpretació en viu, generant sempre quelcom nou.
L’obra es titula Trio ~ perquè el símbol ~ s’utilitza, en informàtica musical, per fer referència al so. Partint doncs de com el món acústic es pot aproximar al món de la síntesi, la idea fonamental del trio era poder barrejar sons sintètics, d’una naturalesa molt determinada, amb instruments acústics. Plantejar aquesta ambigüitat entre so acústic i so electrònic, una paradoxa entre dos universos diferents, que estan completament allunyats però que a la vegada es van fusionant i es van imbricant. Curiosament, el trio de cordes permet barrejar-se molt bé amb aquest tipus de so sintètic. Hi ha també una qüestió d'espacialització en aquesta obra, oscil·lant entre vuit i quatre punts.
In Tabla (2014)
Portaràs tu l'electrònica, al concert?
Sí, a més la disposició del trio al mig de dues grades serà ideal per crear aquesta idea.
Com hi organitzes el material sonor, harmònicament?
Tota la part instrumental està completament derivada de l'electrònica. Vaig fer primer aquesta i, amb una anàlisi posterior, en vaig derivar lliurement el que podríem anomenar-ne harmonia.
Imagino que aquesta imbricació tímbrica i textural és indissociable del seu desplegament en el temps. Com el planteges?
Com un procés d'obertura: d'un punt de partida on l'escriptura instrumental està completament definida —tot i que relativament lliure en relació amb l'electrònica, no hi ha un click-track—, en un moment determinat l'escriptura instrumental es va obrint, contagiant-se de l'univers d'aleatorietat que està fent l'electrònica. De la mateixa manera que l'electrònica es comporta com un organisme viu que es va transformant i configurant de manera diferent, els instruments també participen i dialoguen amb aquesta manera d'operar.
Una forma doncs supeditada al procés?
No ben bé, en tot cas no a un procés lineal. En la mateixa línia del que ja havia fet a In Tabla, busco crear una temporalitat amb certa ambigüitat en la percepció. L’obra comença com una música bastant direccional fins que de cop es paralitza, creant així uns moments d’estatisme sonor i perceptiu.
Com sorgeix aquesta inquietud per experimentar amb el pas del temps?
Quan començo a fer obres mixtes. Amb la primera obra que vaig fer així, En Fricció (2010) per a saxòfon i electrònica, em vaig començar a interessar amb aquest univers de les textures i de com és de relativa la percepció. La meva escriptura instrumental, en canvi, anava per una altra banda, es creava certa paradoxa, era potser més acadèmica. En canvi, amb la música mixta he trobat quelcom més propi, i això fa que l'escriptura diguem-ne tradicional per a instrument sigui ara ja pràcticament inexistent. L’electrònica és una eina fantàstica per treballar aquestes qüestions sobre el material sonor, de com el temps es pot estirar i escurçar, com es pot jugar amb l'espai, etc.
Quines referències anomenaries, pel que fa a aquest tractament del temps?
Potser la música de Feldman, per la manera en què tracta la repetició, ben diferent de com la planteja Reich. Feldman crea objectes sonors que a priori són molt simples però que tenen un gran potencial. L’objecte és allà, no evoluciona, no el va transformant de manera progressiva sinó que hi és i el va repetint. Un objecte molt ben pensat. És la idea d’un minimalisme no repetitiu sinó essencial. Aquesta idea d'objecte sonor no basat en una gran complexitat de tècniques expansives sinó a partir de ser un objecte ben parit m'interessa molt. També Fredrich Haas, per la cruesa amb què presenta el material sonor, sense la necessitat de maquillar res ni de generar expectatives. Parteix de l'espectralisme però deriva a quelcom que va més enllà de l'espectre, va cap a la concepció temporal més propera a Feldman. Jo inicialment tenia aquesta idea acadèmica de la bona orquestració, de l'exquisidesa… una idea molt francesa del so, vaja, però ara el que m'agrada de treballar amb síntesi és que és crua, parteix del no-res, d'un so pur, construeixes el so i no hi ha res més, el transformes però no el maquilles.
Étude pour l'effet Larsen (2011)
Presentes el material o el desenvolupes?
El presento, però clar que hi ha un cert desenvolupament també, fins i tot un procés si vols, tenint clar que els processos poden ser molt diferents. A la música espectral és molt clar: amb el procés arribes a un lloc. Potser n'hi ha d'altres en els quals l'arribada no és tan important i et centren en altres coses.
Un procés doncs proper a la idea de Reich de «música com a procés gradual»...
Sí. Grisey crec que juga amb aquesta idea també, però mantenint sempre una idea d'expectativa, d'escolta teleològica al rerefons de les seves tensions i distensions. No hi renego, però m'interessa més treballar amb la idea de l'instant, amb la concepció de procés de Reich o Haas.
Si poguessis triar el programa d'aquest concert, quines obres triaries per acompanyar la teva?
Doncs… un quartet de Mozart, pel seu treball amb objectes molt refinats alhora que molt austers. Pel seu refinament basat en l'ús de pocs elements, una idea de síntesi musical a partir de la qual d'allò simple es pot fer quelcom complex. I també amb Solo, de Stockhausen, una peça excepcional pel que fa a l'ús estructural de l'electrònica. És una peça per a instrumentista sol (qualsevol!) i electrònica. La versió amb instrument de corda és fantàstica. S'hauria d'ensenyar aquesta obra als conservatoris per mostrar què és de veritat l'electrònica a temps real, i no especulació. Hi ha massa especulació avui dia.
Octavi Rumbau presentant Kanon vs. Cànon (2014) a L'Auditori
T'hi sents proper, a Stockhausen?
El que m'agrada del seu pensament electrònic és que no empra l'electroacústica com a un artifici sinó des d'una perspectiva completament estructural, i això és molt difícil. L'electrònica té un aspecte especulatiu en el qual és molt fàcil caure. És molt significatiu com en els anys 50 i 60, quan fer música electrònica era extremadament difícil, ens trobem amb una música molt ben feta i pensada. Com que ara és senzillíssim de fer-se amb les seves eines, hi ha usos excessivament ornamentals o especulatius. En aquest sentit crec que Haas és molt estructural i sincer, també.
I si et donem carta blanca, amb qui t'agradaria fer el pròxim projecte?
Doncs, ja que hi som, amb Haneke, per què no?
© Jordi Alomar 2015
© Jordi Alomar 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada