dimarts, 13 de juny de 2017

David Lang: Death Speaks

Diumenge 18 de juny de 2017
Auditori Sala 2

20:30 hores
10 €. Compra aquí les entrades



Sampler Sèries tanca el Festival Sonar amb l’estrena nacional de Death Speaks, del compositor nord-americà David Lang, figura cabdal del postminimalisme. Considerat com un dels millors àlbums de 2013 per la NPR , Death Speaks és un cicle de 5 cançons d’una estranya bellesa, que traspassa la frontera entre el pop i la música contemporània. Lang dóna veu a la mort –personificada per la cantant principal– a través d’una selecció de textos de diversos lieder de Franz Schubert.

L’acompanya un grup de concepció indie, pensat per Lang com a context contemporani per a la narració d’històries cantades amb intimitat emocional, igual que ho va ser el lied clàssic en l’època de Schubert. Estrenada originalment per músics com Bryce Dessner (The National), Owen Pallett (Final Fantasy), Shara Worden (My Brightest Diamond) i Nico Muhly (reconegut compositor i membre de Bedroom Community), Death Speaks s’estrena a Espanya interpretada per el col·lectiu berlinès de pop contemporani stargaze, liderat per André de Ridder, acompanyats per Nico Muhly i la versàtil cantant holandesa Nora Fischer.

Nico Muhly, piano / Nora Fischer, veu / stargaze Jeffrey Bruinsma, violí / Ayumi Paul, violí / Aart Strootman, guitarra




Programa


STEVE REICH
Electric Counterpoint (1987) for electric guitar and tape

NICO MUHLY
Quiet Music (2003) for piano 
Four Studies. for keyboard and two violins. Suspensions / Fast Canons / Slow Canons / Music for Two: Open Notes 

RICHARD REED PARRY
New Piece for Ayumi. for violin (2017) 

DAVID LANG
death speaks (2012) for soprano, vln, egtr, pno 







Notes al programa

per Jordi Alomar


Everyone will sing for you



Sovint, en psiquiatria s’empra el terme criptomnèsia per fer referència als records ocults, inconscients i latents que sobtadament il·luminen la memòria i la percepció de l’immediat. Com l’eco d’un déjà-vu, podem dir que el programa de Stargaze comparteix el denominador comú de la criptomnèsia: una refracció d’ombres i ressons que condueix l’escolta a albirar un tapís d’al·lusions, referències i paisatges familiars i alhora llunyans. Potser pel fet de tenir el seu epicentre a Nova York, en la seva proposta l’angoixa de la influència passa a ser una celebració de l’èxtasi de la influència, de l’aclaparadora heterogeneïtat i de la multiplicitat concentrada.

Si bé tota música es congria i s’alimenta de préstecs més o menys conscients d’allò que l’ha precedit, en les peces del concert d’avui aquest recurs és explícitament clar i llegible. Tot i que al llarg de bona part del segle passat es configurà un paradigma (tanmateix, d’arrel romàntica) que centrà la creació ex novo com a principi rector d’un món artístic en estat de tensió i alerta permanents, la desactivació progressiva de contraposicions i recels en l’avantguarda militaritzada ha facilitat l’emergència d’escomeses que es nodreixen dels rudiments de la tradició clàssica, així com de la cultura popular.




La música de Steve Reich recorre a la repetició com a fonament compositiu de grans processos graduals, radicalment clars i nus. No planteja una ruptura amb els elements de la tradició sinó una experimentació que es pot resseguir des de diferents angles de proximitat i d’escolta, bastint un procés que és, directament i per se, forma. Amb Electric Counterpoint (1987), Reich recompon una cèl·lula generadora en un canon a vuit veus sobre una pulsació constant. Si bé aquesta cèl·lula és extreta de les transcripcions de polifonies centreafricanes fetes per l’etnomusicòleg Simha Arom, l’africanisme de la peça rau més aviat en l’ambigüitat rítmica que resulta de la superposició i l’enclavament de les parts pregravades.

Nico Muhly planteja, amb la seva música, un sincretisme que beu tant de Philip Glass, compositor amb qui ha treballat sovint, com del pop i de la música coral renaixentista anglesa. Muhly es mou en un marc de referències explícitament ample i divers, tot assumint la seva obsessió per elaborar itineraris emocionals intensos en els quals el drone –electrònic o acústic– és un punt de referència indefugible. “Quiet music”, el segon dels Three Études for Piano (2003), és un exercici de contraposició entre el lirisme vocàlic i els drones. Four Studies (2014) presenta quatre perspectives sobre l’estudi del contrapunt des de diferents gradacions rítmiques i polifòniques.





Death Speaks (2013), de David Lang, refracta en la seva sonoritat tot un procés compositiu calidoscòpic embastat de capes i fragments de gran poder al·lusiu. Concebuda inicialment per compartir programa amb The Little Match Girl Passion (2007), transmutació coral del conte La petita venedora de llumins de Hans Christian Andersen en la Passió segons Sant Mateu de Bach, la peça parteix de la contraposició emocional existent entre la mort dolça, feliç i desitjada de la protagonista del conte i l’horror amb què el lector contempla la tragèdia. Després d’un intens estudi de reificacions musicals i textuals de la relació entre una mort plaent i una vida desgraciada en els lieder de Schubert (topos vertebrador de pàgines cèlebres com La mort i la donzella, Der Erlkönig o Der Leiermann), Lang realitza, en cinc moviments, un mosaic sonor a partir de trenta-dos fragments de Schubert lliurement erigits com un paisatge de runes on ressona l’eco de la presència llunyana, la memòria d’allò potser no viscut, la certesa de l’everyone will sing for you

L’autor no només explota la potencialitat al·lusiva dels materials originals manllevats, sinó que juga amb la subversió de la distància a partir de l’orquestració de la peça. Convençut que la subtilesa de Schubert requereix una intimitat emocional intensa i pròxima, la traducció de la peça per a un conjunt de músics originaris del món de la música indie sembla la millor manera de copsar directament la força expressiva evocada.


death speaks

words and music by david lang



1. you will return 
   
you will return to dust 
you will turn 
return to dust 
   
turn to the sun 
like me, turn to the sun 
turn to the light 
turn to the light 

if thereʼs an eye still open 
grieving 
sweet sleep 
close it for me 

turn your heart, your poor heart 
it will only find rest 
when it has stopped beating 

turn to peace 
turn to peace 
this is the only road that leads you home  

enter 

I am your pale companion 
I mirror your pain 
I was your shadow 
all those long nights, all those days long past 

listen to me 
this message is for you 
where I am now, all sorrow is gone 
where I am now, all lovers are together 
where I am now 
in my arms only will you find rest 
gentle rest 


2. I hear you 

I hear you 
I hear you call 
I pity you 
I am your friend 
I am not cruel 
give me your hand 
you will sleep so softly in my arms 

when love breaks free from sorrow 
a new star shines 
a new star shines 

three roses, half red, half white 
they will never wither 

the angels  
they shed their wings  
and fall 
  
rest well 
rest well 
close your eyes 
you will rest with me 
until the river drains into the sea 

Iʼll make a bed for you 
the softest pillow 
come, rest 
everyone will sing for you 
for you 

I will protect you 
from the hunter, from the forest 
from the flowers, from your dreams 
from the wicked girl, from her shadow 
I will keep your eyes covered 
I will protect you 

good night, good night 


3. mist is rising   

mist is rising 
moon is full and rising 
sky above us 
it is so full 

I greet you, sister soul 
rise up, like an eagle  
rise up, to where the light is 
rise up, to where the light is from 

I am your rest, I am your peace 
I am what you long for, and 
what makes the longing go away 
I am full of joy for you, and 
I am full of grief  
come in and close the door behind you 
I will drive your sadnesses away  
my eyes fill with your light 
fill them 
fill them  

sweetest child 
come with me 
I will play with you  
I will show you 
the flowers and the shore 
my motherʼs golden robe 
my daughters and their evening dance 
they know a song to sing while you are sleeping 
I love you 
I love all of you  
I love your face 
I love your form 
please donʼt make me make you follow me 

come and see 

tears of love become strands of pearls  
when the angel comes 


4. pain changes 

pain changes every shape 

once you are truly lonely 
you will never be alone 

feel my hand 
I feel you  
touch my cold hand 
I will take you  
from her 
to your new cold land 

I have chosen you  
my only love 
those others 
they search for you 
but 
where they search  
they will never find you 

after the leaves fall, spring returns 
after love is parted, it returns 
all you have to do is  
come with me 
and wait 
one day she will be lowered in the earth  
beside you 
my hand will guide her home 
to the place where love is 
and no pain 

when that door opens  
you will be healed 

dearest man, dearest woman 
dearest boy, dearest girl 
dearest mother, dearest father 
dearest son, dearest daughter 
you will never leave me 

you listen 
you are silent 
you feel me leaning towards you 

nothing escapes me 
not the warrior 
not the hunter 

everything awaits the way it changes  
when life falls away 
that is the meaning of the swan and its song 

the night canʼt last forever 
nor will this sleep 
beyond this sleep is light 
forever light 
until that light can shine 
until you see it shining 
sleep sweetly here 
in the cool, dark night 


5. I am walking 

I am walking in the sunlight 
I see the moon, at my feet 
I see the sun, at my feet 
I walk in joy 
I am kissed by angels 

your heart 
child of man 
your heart canʼt know  
what joy I feel 

sister soul, come to rest 

pure notes of love  
echo around you 
a lily, a rose  
they wait for you 
while you sleep 

only you can hear me 
only you can see me 
only you can hear the music 
it never stops


© 2013, Red Poppy, LTD.




Col·labora:



dimarts, 30 de maig de 2017

CrossingLines. Transit

Dijous 1 de juny de 2017
Fundació Joan Miró

20:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades



CrossingLines


CrossingLines és un grup format per alguns dels intèrprets de noves músiques més destacats de l’actualitat, sota la direcció artística del compositor Luis Codera Puzo. S’ha establert com un dels principals exponents de música de nova creació a Catalunya, tot encarregant, estrenant, promocionant i enregistrant obres a la nova generació de creadors. La seva particular plantilla instrumental, la visió de la música dels nostres dies i l’exhaustiva preparació dels seus programes converteixen el grup en una de les propostes més renovadores del nostre país.

CrossingLines ha participat en importants festivals europeus, com ara el de Música Contemporània de Huddersfield, el Sound of Stockholm, CNDM de Madrid, Mixtur, ME_MMIX, INTERVAL o les Sampler Sèries de L’Auditori de Barcelona. L’ensemble ha publicat sota els segells discogràfics Col legno i Neu Records, és grup resident de l’Escola Superior de Música de Catalunya i ha disposat, per dos anys consecutius, dels ajuts de la Fundació Ernst von Siemens per a la música.

Laia Bobi Frutos, flauta / Víctor de la Rosa, clarinet / Tere Gómez, saxo / Feliu Ribera, percussió / Mireia Vendrell, piano / Manuel Martínez, clarinet convidat / Neus Estarellas, piano convidat
Mariano Chiacchiarini, director convidat
Luis Codera Puzo, direcció artística


Programa


Fabià Santcovsky:
Trio i Aurora (2017)* per a clarinet, percussió i piano

Hèctor Parra:
Cell 2 (2017)* per a ensemble

Oliver Rappoport:
Blue II (2017)** per a ensemble

Carlos de Castellarnau: 
Fixacions II (2012) per a ensemble


* Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries
** Estrena mundial.





Notes al programa

per Luis Codera Puzo


Els programes de CrossingLines sovint presenten concerts en què el repertori ha estat organitzat de manera que les diferents peces estiguin vinculades per tal d’oferir una escolta global que atorgui coherència al programa. Aquest objectiu es dificulta quan, al concert, hi ha estrenes, ja que les peces noves tenen un component d’imprevisibilitat. Si el concert presenta, a més a més, un 75 % d’estrenes, encara es fa més necessari proposar i abordar un altre tipus de plantejament: buscar, no només “una escolta” sinó una “successió d’escoltes”; un format de concert en què la virtut no sigui la unitat sinó la mostra de propostes i la capacitat d’alternar diferents escoltes. Amb aquest format al pensament, CrossingLines tanca amb Trànsit un cicle de tres concerts realitzats en les darreres temporades de Sampler Sèries, destinats a presentar diverses estrenes de les noves generacions de compositors. El primer d’ells, dedicat a compositors internacionals; el segon, a compositors espanyols, i finalment, el darrer, Trànsit; un concert protagonitzat per compositors que, o bé han nascut a Catalunya, o bé s’hi han establert per desenvolupar la seva carrera artística. En tots els concerts s’evidencia la idea de migració, de creadors en moviment en un entorn globalitzat que cada vegada difumina més la idea de territorialitat, i que, per tant, anul·la la suposada premissa que intenta donar coherència al programa.

El concert s’inicia amb la peça Trio i Aurora, del compositor barceloní Fabià Santcovsky. Ambdós moviments presenten una dosificació i un control elevats del material musical. A Aurora, el compositor planteja una reflexió sobre la possibilitat de la simultaneïtat: «Estripem l’instant: allà on dos esdeveniments tenen un punt de contacte, endinso l’escolta dilatant l’escala del temps. Descobreixo que el mar i el cel, en realitat, no es toquen mai. El que entenem per simultaneïtat no és sinó la signatura de qualsevol dels nostres límits. [...] En aquesta música, una col·lisió de sons esdevé un miracle, una excepció que trenca aquella lògica imperant i es converteix en l’equivalent d’allò expressiu, l’articulació que fa aflorar l’evidència d’una intel·ligència». El Trio, segon moviment, comporta unes connotacions històriques deliberades: «Aquí, un encreuament estrany entre memòria històrica i llenguatge de present ens permet establir una relació que ens resulta familiar, però que en realitat és ben complexa».




Cells 2, d’Héctor Parra, està basada en la fascinant instal·lació Cell (Arch of Hysteria) de l’artista Louise Bourgeois. La instal·lació mostra diverses portes d’acer que delimiten un espai amb diferents elements. Un d’ells és una figura humana amputada i en forma d’arc. La peça de Parra reflecteix aquesta torsió: «En aquest quartet es tradueix en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir “cos” –les textures instrumentals evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic. [...] L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades: el cap i els braços)».



El compositor Oliver Rappoport ha seguit, els darrers anys, una línia de treball en què la improvisació ha assolit un paper essencial dins la creació de les seves peces. A Blue II, el compositor ha creat els materials musicals i la forma a partir d’una idea prèvia que ha estat desenvolupada en les sessions de treball amb els músics. Aquesta comunicació, que va més enllà de la tradicional partitura, provoca (i necessita) una implicació més estreta per part dels músics, amb un resultat molt particular en el context del concert.



Fixacions II és una peça que Carlos de Castellarnau va escriure fa uns anys per a un ensemble CrossingLines jove, i va ser una de les primeres partitures que el grup va estrenar. Fruit d’una sèrie de reptes envers l’organització musical, el nom ve de l’obligatorietat que el compositor aplica a certs paràmetres: tempo, unitat rítmica, altures i registres estan “fixats” amb antelació. Aquests processos donen lloc a determinades repeticions i ostinatos, així com a una música absolutament clara, articulada per processos com l’acumulació o el contrast d’elements.

dimecres, 17 de maig de 2017

Keith Fullerton Whitman: Playthroughs

Dijous 18 de maig de 2017
L'Auditori, Sala 4 Alicia de Larrocha

21:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades


El nord-americà Keith Fullerton Whitman (Massachusetts, 1973), una de les principals figures de l’escena dels sintetitzadors modulars, ha publicat més d’una vintena d’àlbums de música electrònica des dels anys noranta (molts d’ells sota el pseudònim de Hrvatski, la paraula croata per referir-se als croates). Playthroughs (Kranky, 2002), un dels seus discos més aclamats, és una obra de subtils transformacions sonores, una delicada composició de drones creats a partir de mostres pregravades de guitarres acústiques i elèctriques, processades amb ordinador mitjançant moduladors, algoritmes granulars, delays i altres processos. Quinze anys després de la seva publicació, Keith Fullerton Whitman recupera aquest àlbum en una sessió única.



Notes al programa

PlaythroughsPer Jordi Alomar


Tot el que defineix la música de Keith Fullerton Whitman és indissociable de la seva trajectòria. La seva inquietud musical neix amb la descoberta, a principis dels anys noranta, de les botigues i dels segells discogràfics experimentals independents de Boston i del downtown de Nova York. Una ingestió  voraç de Seefeel,  Aphex Twin o Tom Jenkinson, juntament amb hores d’experimentació nocturna als estudis subterranis del Berklee College of Music, resultà en una desconstrucció lo-fi dels paràmetres convencionals de la música dance. Combinant l’alteració amb la hipertròfia electrònica dels breakbeats, així com amb la seva manipulació i fragmentació, Fullerton proposa fendre la linealitat tradicional del dance i articular una proposta heterogènia, d’una agressivitat massiva i alhora orgànica. Seguint fidelment la filosofia del DIY (do it yourself), sota el pseudònim de Hrvatski, l’autor va publicar els seus primers treballs: Attention: Cats i Oiseaux 96-98, punts de partida d’una carrera que, sense ser tan lluny dels plantejaments de William Borroughs, empra la “decapació” mitjançant talls, el sampleig i la superposició a ritmes vertiginosos de materials radicalment diferents com a tècnica compositiva.

Cap a l’any 2002, l’autor es planteja abandonar progressivament la manipulació de l’herència dance, arrelada en l’explotació del paràmetre rítmic, i centrar-se en una recerca orientada a la dimensió més abstracta, pura i orgànica de l’exploració sonora. Mantenint la pràctica solitària del DIY, Fullerton combina dispositius analògics pertanyents a diferents moments de la història de la música electroacústica amb transformacions digitals, barrejant explícitament fonts sonores concretes i de síntesi.


Playthroughs, publicat en disc el 2002 pel segell Kranky, recopila tot un procés d’experimentació amb processos de manipulació analògica i digital en temps real partint de mostres pregravades de guitarres elèctriques i acústiques. El resultat de l’acumulació de cadenes de processament de la font sonora és un organisme sonor fluctuant, un núvol acústic reverberant i retroalimentat que articula, com els drones de Phil Niblock o les fases de Steve Reich, les seves pròpies condicions de possibilitat i continuïtat, en una música encastada al present que alhora és ràpida i lenta, lleugera i immersiva, sorprenent i previsible, subtil i arborescent, familiar i desconeguda. La connexió de la intervenció humana amb el processament electrònic adquireix, a Playthroughs, una màxima organicitat, com un instrument imaginari que destapa els rudiments d’una harmonia primigènia.

dilluns, 15 de maig de 2017

Luis Codera Puzo: Empor

Dijous 18 de maig de 2017
L'Auditori, Sala 2 Oriol Martorell

20:00 hores
7 €. Compra aquí les entrades





Luis Codera Puzo, compositor convidat de Sampler Sèries aquesta temporada, presenta Empor, una obra de llarga durada per a soprano solista i ensemble realitzada en col·laboració amb el festival ECLAT de Stuttgart i la Fundació Ernst von Siemens Musikstiftung. Empor és una experiència unitària de literatura i música concebuda de manera conjunta pel compositor català Luis Codera Puzo i l’escriptora francesa Irène Gayraud. A Empor, Codera Puzo cerca el màxim nivell d’interconnexió entre la música i el text de Gayraud, creat simultàniament a la composició de l’obra i basat en la pròpia idea de creació artística. Un ensemble inusual, dissenyat per a l’ocasió –tres flautes, tres sopranos i tres contrabaixos– i format per músics dels millors ensembles europeus, acompanya l’excepcional soprano alemanya Sarah Maria Sun.





Intèrprets


Sarah Maria Sun, soprano solista
Christie Finn, Natasha López, Alessia Park, sopranos
Laia Bobi, Anja Clift, Eve Cambreling, flautes
Beltane Ruiz, Caleb Salgado Tobias Grove, contrabaixos 
Manuel Nawri, director


Programa


MORTON FELDMAN
Trio for flutes (1972) · 4'

LUIS CODERA PUZO
Empor (2017) · 40'
Estrena mundial. Encàrrec Sampler Sèries




Notes al programa


El punt de partida de l’escriptura d’Empor ha estat la idea de centrar el text entorn de la creació com a tema. Tot el procés d’escriptura del text, elaborat al mateix temps que la música, és el resultat d’un treball en estreta col·laboració amb el compositor, sia incorporant les seves propostes d’estructures i de materials musicals per orientar l’escriptura, sia suggerint materials i estructures textuals represes pel compositor.

El text, articulat en nou parts distintes, construeix en diverses etapes i a través de diferents maneres i perspectives una aproximació a la idea del procés de creació. Crec que la creació no parteix d’un esdeveniment necessàriament extrem, com un big-bang, sinó més aviat d’una atenció concentrada, des de l’escolta, cap al que és ínfim. El procés creatiu comença amb l’escolta, amb una disponibilitat interior absoluta que permet que el món s’esdevingui en un mateix, alhora que, fent el trajecte invers, un mateix s’esdevingui en el món.

El text d’Empor explora les diferents maneres d’aproximar-se a l’escolta com a punt de partida del procés creatiu. Està fonamentat, des del principi, sobre un treball sonor precís que condueix a constrènyer l’oïda de l’espectador dins de l’escolta. Aquest treball sonor vol sorprendre l’oïda, conduir-la per nous camins. L’escolta intervé igualment, en el text, com a temàtica, de vegades amb reflexions gairebé teòriques que demanen quin és el lloc del silenci, que precedeix l’escolta i alhora la segueix. El text d’Empor intenta reflexionar sobre l’escolta com a fonament del procés creatiu, i fer-la viure, empíricament, a l’espectador.

Irène Gayraud.



El procés d'escolta que planteja Irène i les seves conseqüències es fan evidents en una frase de la segona part d’Emporl'écoute est une perte de frontière. Aquesta pèrdua de frontera significa que escoltar/crear és acceptar quelcom extern, acceptar el que un encara no és o, tanmateix, acceptar trencar la definició del que un era i deixar de limitar-se pel que un s’ha convençut que és. Imagino que, tal com avança la peça, s'escolta com em dirigeixo cap a un lloc que m’és estrany. Al final del segon moviment, hi ha una part que, dins de la peça, sembla quelcom aliè, i no em refereixo a una música en un altre estil; sinó que sembla que la pròpia idea d’aquella part sigui específicament “una altra” part, concebuda amb la idea de ser escoltada com si fos “una altra”. No sé si he encertat o no, amb aquesta intenció. Per extensió, podria ser que gairebé tot el tercer moviment també consistís en això.

Els elements musicals emprats crec que són radicalment clars. He procurat ser concís i no permetre que hi hagi cap farciment prescindible. De fet, moltes idees o textures són homofòniques, amb una insistència marcada. He intentat ser conscient de la magnitud de tanta insistència, i també apurar els límits del tolerable.

Luis Codera Puzo


divendres, 28 d’abril de 2017

Sampler a l'Arts Santa Mònica

Dissabte 6 de Maig de 2017
Arts Santa Mònica

10€. Compra aquí les entrades



18:00h. 

Nou Ensemble


Commitment :: Ritual I :: BiiM (2011) **

Obra estrena (2017) *

Portrait, obra estrena (2017) *

Trio (2017) *

Born to be wild (1994) 4'

Adagio (2009) 7' **

Dit (1999) 3'

1, 2, 1, 2, 3, 4 (1971) 9'



Le noire de l'Étoile (1990) 56'


20:00h.

Axel Dörner + Ramon Prats







Notes al programa


Covers

Per Jose Pablo Polo


Literalment, el terme anglosaxó cover significa “coberta”, “portada”, “tapa”. Durant la segona meitat del segle XX es va utilitzar per denominar aquelles versions/recreacions de cançons que abans havien estat gravades per altres músics. Partint de la premissa revisar/reinterpretar la nostra història musical, tant la clàssica com la popular, Nou Ensemble proposa un recorregut per obres/cançons del repertori universal (W. Byrd, A. Bruckner, B. Holiday, Sex Pistols, Sttepenwolf...) a través de la mirada de compositors actuals amb estils i estètiques contrastants.

El prisma sonor que configura Nou Ensemble a Covers es desenvolupa a través de les diferents relacions que estableixen els compositors seleccionats amb un material musical de partida predeterminat. Conceptes com arranjament, mashup o remix –propis del món cover– podrien associar-se a les obres que presenten David Lang, Germán Alonso i Gavin Bryars respectivament, atès que el material original s’hi manifesta de forma evident, ja sigui a manera de cita/es o a nivell estructural.

La desconstrucció com a recurs compositiu és el senyal d’identitat de propostes com les de Jessie Marí, Alberto Bernal i Francesco Filidei. En les tres obres, les músiques preexistents són sotmeses a un gran nivell de filtratge, fet que provoca un diàleg de presències i absències en què el suggeriment, el record i una important reflexió sobre l’escolta es converteixen en els principals conceptes sobre els quals es construeix cadascuna d’elles.

Precisament l’absència és el paràmetre que regeix les obres de Carolyn Chen i Camilo Méndez. La primera, per ser un “teatre mut” que reinterpreta, amb gestos facials dels intèrprets, l’Adagio de la Simfonia núm. 7 d’A. Bruckner. La segona, Volpi/Formentera, de C. Méndez, perquè crea una cançó abstracta en la qual sis peces independents se succeeixen com si es tractés d’estrofes i tornades d’una cançó imaginària.




Le noir de l’etoile

Per Jordi Alomar


Podem dir que la materialització de la relació entre música i astronomia en projectes sonors concrets és, més aviat, escassa. A part de l’excepcional cas de William Herschel al final del segle XVIII, la irradiació d’aquest neguit es projecta, dos-cents anys després, en la manera com els compositors vinculats amb l’ensemble francès L’itinéraire plantegen la relació entre temps, ciència i música. Autors com Murail, Dufourt o Grisey emprenen una recerca creativa vers l’assoliment d’una organicitat derivada essencialment de la coherència tímbrica, incorporant-hi tècniques avançades d’anàlisi i síntesi informàtica. Amb una estètica oposada als corrents formalistes i postserialistes, l’anomenat espectralisme se centra en la integració d’elements “microsònics” dins d’una escala “macrosònica”.

Le noir de l’etoile és una peça paradigmàtica –i fins i tot clàssica– del que Grisey anomenava «música liminar»; és a dir, aquella música concebuda des dels llindars d’escolta i d’estructuració fluida de l’articulació temporal. Elaborada en un treball conjunt amb l’astrònom Jean-Pierre Luminet, la peça pren com a matèria primera la transformació sonora en directe de les ones radioelèctriques del púlsar de Vela, situat a 936 anys llum. La radiació periòdica d’aquesta estrella de neutrons és “traduïda” i integrada en una obra musical que se’n nodreix prenent-la com a punt de referència en una instrumentació crua i austera. La disposició escènica, el control de la il·luminació i les grans dimensions temporals fan de la peça tot un dispositiu ritual, gairebé de happening, que ens remet a Sternklang, de K. Stockhausen.

En paraules de l’autor: «Quan la música invoca el temps, s’investeix d’un veritable poder xamànic: el de connectar-nos a les forces que ens envolten. En les civilitzacions antigues, els ritus lunars o solars exerceixen una funció de sortilegi. Amb els ritus, les estacions retornen i el sol es lleva cada dia. Què passa amb els púlsars? Per què no invocar-los avui, ara que podem accedir als seus viatges estel·lars? El moment precís d’emissió d’un púlsar ens obliga a cenyir-nos a una data específica, i el fet de fixar el concert a un rellotge tan llunyà fa que tingui lloc un esdeveniment in situ, o més exactament, in tempore, relligat als ritmes còsmics».




Axel Dörner + Ramon Prats

Per Serafín Álvarez


És la primera vegada que Axel Dörner i Ramon Prats col·laboren. És la seva primera trobada, i això és particularment significatiu tenint en compte que es tracta d’improvisació lliure. Cadascun d’ells es defineix per les seves pròpies característiques, però també, i especialment, pel poder que té d’afectar i ser afectat per l’altre.

Dörner és una figura clau de la improvisació i l’experimentació berlineses des que es va instal·lar allí a mitjans dels noranta. Prats és un bateria referent en l’escena del jazz de Barcelona que des de 2010 improvisa cada dijous a Robadors 23. Dörner està interessat en explorar els límits de la seva trompeta, de la qual extreu una àmplia paleta de sonoritats poc ortodoxes mitjançant l’ús de tècniques esteses que, la majoria de les vegades, són d’invenció pròpia. A Prats, li interessa més tocar des del sentiment que des d’un estil o estètica concrets i, per a ell, la bateria és l’instrument que li permet connectar millor amb la música d’una manera intuïtiva i visceral. Tots dos tenen un domini talentós dels seus instruments respectius, encara que la sensibilitat s’anteposa a la tècnica. Tots dos emfatitzen el silenci com a eina estructural. I, per damunt de tot; per a tots dos, improvisar significa fer música viva.

Ambdós músics treballen junts per primer cop i es fa difícil, per no dir impossible, predir com sonaran, ja que ni tan sols ells mateixos n’han parlat prèviament. Però, en tot cas, això encara fa que la cita/trobada sigui més excitant: al no tenir una referència a la qual ser fidels, la música serà fruit del moment present. I dels afectes. Serà tot espontaneïtat, interactivitat, intuïció i creativitat. Emoció. El proper dia vuit de maig tornaran a tocar a Berlín, però nosaltres tenim la fortuna de poder ser els primers a escoltar-los. Esperem que aquesta primera trobada sigui una “bona trobada”, en el sentit spinozià, i que la col·laboració potenciï les seves forces actives. Però deixem les expectatives, els desitjos i les suposicions de futur de banda i gaudim del moment present.

divendres, 21 d’abril de 2017

Els compositors entren a l'aula

28 d'abril i 8 de maig de 2017
L'Auditori. Sala 4, Alicia de Larrocha

10:15 h. i 11:45 h.

Projecte pedagògic


El projecte Els compositors entren a l’aula té com a finalitat afavorir l’apropament de la música contemporània catalana a l’alumnat de les aules de Primària a través de l’audició i la creació musical, i sempre comptant amb la contribució presencial de compositors actuals.

Compositors

Agustí Charles, Josep M Guix, Hèctor Parra, Oliver Rappoport, Carlos De Castellarnau i Pablo Carrascosa.




El projecte, que es va iniciar durant el curs 2014-2015, sorgeix en el grup estable de treball, Músiques del món contemporànies i modernes, que treballa regularment sota l’aixopluc de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB. Enguany el projecte ha pres una altra dimensió i ha quedat vinculat a L’Auditori a través del Servei Educatiu i les Sampler Series.





El projecte comença amb la selecció d’obres de compositors vinculats a la programació de Sampler i l’elaboració de propostes didàctiques. Posteriorment ve la posada en pràctica a les escoles a través del treball d’audició de les obres, de l’anàlisi musical que permeten, i de la implicació dels nois i noies en un procés de creació de petites composicions emmirallades en els trets musicals de les obres treballades.


Després, aquestes produccions són presentades, debatudes i corregides pels compositors, quan aquests assisteixen a les aules de les diferents escoles participants. Finalment les obres resultants són interpretades en concerts públics a L'Auditori.


Enguany participen 11 escoles en el projecte. S’ha treballat en base a obres d’Agustí Charles, Josep M Guix, Hèctor Parra, Oliver Rappoport, Carlos De Castellarnau i Pablo Carrascosa.



El projecte obre la ment dels nois i noies a la creació col·lectiva d’una obra d’art. De cap manera es tracta que els escolars quedin petrificats davant d’una obra de relleu, sinó que es vegin capaços d’emular-la, d’esdevenir creatius i innovadors. D’experimentar amb el so i el silenci, i de fer aquest assaig de manera emocional i reflexiva. Els compositors entren a l’aula vol aconseguir que els alumnes surtin de l’aula amb les seves creacions i les interpretin i comparteixin en públic.




dimecres, 5 d’abril de 2017

American Music

Divendres 7 d'abril de 2017
L'Auditori. Sala 2, Oriol Martorell

18:30 hores
5 €. Compra aquí les entrades



ESMUC Ensemble

Lorenzo Ferrándiz, director


L’ESMUC i Sampler Sèries presenten un concert de música americana a càrrec de l’ensemble de música contemporània de l’ESMUC, dirigit per Lorenzo Ferrándiz. Des de John Cage amb el seu Imaginary Landscape núm. 1, escrit l’any 1939 per a una formació visionaria –dos plats (turntables) de velocitat variable, enregistraments de freqüència, piano preparat i un percussionista–, fins als evocadors paisatges de John Luther Adams i el postminimalisme de David Lang, passant per dues obres cabdals de la música repetitiva: la primera part de Music in similar Motion de Philip Glass, i l’octet Eight Lines, de Steve Reich.





Programa


18:30 h. Instal·lació sonora:

JOHN LUTHER ADAMS
The place we began (2008)

19:00 h. Concert:

STEVE REICH
Eight Lines (1983)

JOHN CAGE
Imaginary Landscape # 1 (1939)

PHILIP GLASS
Music in similar Motion (1969)

JOHN LUTHER ADAMS
Red Arc / Blue Veil (2002)

DAVID LANG
Increase (2002)



Notes al programa

per Jordi Alomar


Genesis of a Music


Si alguna cosa caracteritza la vida musical als Estats Units immediatament després de la Revolució Americana, és la seva fidelitat i servitud a un sistema de vida immers en l’esperit protestant, el pragmatisme i l’utilitarisme. En la formació del nou món urbà i capitalista nord-americà, les pràctiques musicals civils segueixen el model dels hàbits de la burgesia europea: es creen orquestres, sales de concert i teatres d’òpera que emulen els del Vell Continent, i les seves programacions amplifiquen la idea d’un repertori canònic clàssic, intemporal i internacional, vigent en gran mesura avui dia. Si bé aquest escenari planteja una contigüitat i dependència en relació amb la tradició europea, de la seva homogeneïtat en resulta un blanc infal·lible per al seu refús.

A l’igual del que va succeir en altres àmbits de la producció cultural nord-americana, autors com Washington Irving, Edward Hicks o, molt especialment, Henry David Thoreau van reaccionar contra els valors i les convencions imperants tot advocant per una llibertat i genuïnitat radicals. Al tombant del segle XX, diversos pioners de l’experimentació musical s’amaren d’aquest esperit, de manera que, dissidents com Charles Ives, Henry Cowell o Harry Partch forgen una actitud que trobarem resseguida fins a l’actualitat: el lideratge de projectes extremament personals i la inclusió i mostra descarnada d’elements i processos compositius rebutjats en la tradició convencional.



John Cage és, sens dubte, el punt de referència permanent en aquest procés de diferenciació. En el seu manifest El futur de la música: Credo de 1937,vaticinava que «l’ús del soroll per fer música continuarà i s’incrementarà fins a assolir una música produïda amb l’ajut d’instruments elèctrics que faran disponibles, amb propòsits musicals, tots els sons audibles». A Imaginary Landscape núm. 1 de 1938, Cage realitza la primera exploració d’integració d’elements electroacústics dins d’un dispositiu musical, amb la intenció de construir una obra «imaginària», originalment no destinada a ser interpretada en públic sinó a ser enregistrada o retransmesa per ràdio.

Si l’obra de Cage integra i mostra els sorolls i l’electrònica en l’espai d’un discurs musical, l’obra de Steve Reich (d’una generació posterior, amb l’experimentalisme pioner ja assimilat) se centra a fer radicalment explícits els processos constructius a través de la repetició. Com a rebuig d’una tradició avantguardista en què els processos compositius sovint són una especulació allunyada de la percepció del material sonor, Reich simplifica al màxim les unitats bàsiques i, des de la seva cruesa, elabora textures i llargs processos de transformació que condueixen a entendre l’escolta com una via d’immersió. Eight Lines (1983) és una reescriptura d’Octet (1979), adaptada per a doble quartet de corda per tal de facilitar-ne l’execució. La peça està concebuda com un embastat de filaments contrapuntístics de diferent gruix i periodicitat (microcànons i ostinati als dos pianos i bordons a les cordes, juntament amb “melodicles” inspirats en la cantilena jueva als vents), articulat en cinc seccions. La superposició d’aquests elements genera, sovint, “submelodies”, subproductes imprevistos pel compositor i que resulten de l’acumulació dels processos sonors engegats.



Obres com l’anterior, que, a la dimensió experimental, hi integren un suport harmònic modal explícitament consonant, signifiquen un punt d’inflexió en el minimalisme, transformant-lo d’una pràctica de ruptura a un fenomen d’èxit i ràpida expansió comercial. Music in Similar Motion (1969) de Philip Glass és una de les peces clau d’aquest canvi. Amb una construcció a partir de cèl·lules melòdiques i harmòniques en contínua expansió i contracció dins un camp d’acció diatònic, Glass opta per relaxar les exigències dels processos formals i introduir-hi una clara dimensió dramàtica. Dins d’aquesta òrbita, Increase (2002), una de les obres més interpretades de David Lang, planteja l’heterodòxia característica del llenguatge de l’autor: el recurs simultani a estructures repetitives i a la condensació de materials manllevats de la tradició clàssica.

John Luther Adams, seguint les passes de Thoreau, es traslladà a finals dels setanta a Alaska per residir-hi permanentment. La seva producció musical és una expressió directa de la vivència i la intensitat del contacte amb la natura d’aquest indret. Red Arc / Blue Veil (2002), amb certs ressons d’In a landscape de Cage i dels quadres de Rothko, és, en paraules de l’autor, «una experiència d’immersió en una saturació de color, textura i presència física del so». Constituïda amb dos camps harmònics en transició i sense el recurs a frases o progressions del llenguatge convencional, la peça s’integra dins el conjunt que l’autor anomena Color Field Compositions.



Concert en col·laboració amb: