divendres, 28 d’abril de 2017

Sampler a l'Arts Santa Mònica

Dissabte 6 de Maig de 2017
Arts Santa Mònica

10€. Compra aquí les entrades



18:00h. 

Nou Ensemble


Commitment :: Ritual I :: BiiM (2011) **

Obra estrena (2017) *

Portrait, obra estrena (2017) *

Trio (2017) *

Born to be wild (1994) 4'

Adagio (2009) 7' **

Dit (1999) 3'

1, 2, 1, 2, 3, 4 (1971) 9'



Le noire de l'Étoile (1990) 56'


20:00h.

Axel Dörner + Ramon Prats







Notes al programa


Covers

Per Jose Pablo Polo


Literalment, el terme anglosaxó cover significa “coberta”, “portada”, “tapa”. Durant la segona meitat del segle XX es va utilitzar per denominar aquelles versions/recreacions de cançons que abans havien estat gravades per altres músics. Partint de la premissa revisar/reinterpretar la nostra història musical, tant la clàssica com la popular, Nou Ensemble proposa un recorregut per obres/cançons del repertori universal (W. Byrd, A. Bruckner, B. Holiday, Sex Pistols, Sttepenwolf...) a través de la mirada de compositors actuals amb estils i estètiques contrastants.

El prisma sonor que configura Nou Ensemble a Covers es desenvolupa a través de les diferents relacions que estableixen els compositors seleccionats amb un material musical de partida predeterminat. Conceptes com arranjament, mashup o remix –propis del món cover– podrien associar-se a les obres que presenten David Lang, Germán Alonso i Gavin Bryars respectivament, atès que el material original s’hi manifesta de forma evident, ja sigui a manera de cita/es o a nivell estructural.

La desconstrucció com a recurs compositiu és el senyal d’identitat de propostes com les de Jessie Marí, Alberto Bernal i Francesco Filidei. En les tres obres, les músiques preexistents són sotmeses a un gran nivell de filtratge, fet que provoca un diàleg de presències i absències en què el suggeriment, el record i una important reflexió sobre l’escolta es converteixen en els principals conceptes sobre els quals es construeix cadascuna d’elles.

Precisament l’absència és el paràmetre que regeix les obres de Carolyn Chen i Camilo Méndez. La primera, per ser un “teatre mut” que reinterpreta, amb gestos facials dels intèrprets, l’Adagio de la Simfonia núm. 7 d’A. Bruckner. La segona, Volpi/Formentera, de C. Méndez, perquè crea una cançó abstracta en la qual sis peces independents se succeeixen com si es tractés d’estrofes i tornades d’una cançó imaginària.




Le noir de l’etoile

Per Jordi Alomar


Podem dir que la materialització de la relació entre música i astronomia en projectes sonors concrets és, més aviat, escassa. A part de l’excepcional cas de William Herschel al final del segle XVIII, la irradiació d’aquest neguit es projecta, dos-cents anys després, en la manera com els compositors vinculats amb l’ensemble francès L’itinéraire plantegen la relació entre temps, ciència i música. Autors com Murail, Dufourt o Grisey emprenen una recerca creativa vers l’assoliment d’una organicitat derivada essencialment de la coherència tímbrica, incorporant-hi tècniques avançades d’anàlisi i síntesi informàtica. Amb una estètica oposada als corrents formalistes i postserialistes, l’anomenat espectralisme se centra en la integració d’elements “microsònics” dins d’una escala “macrosònica”.

Le noir de l’etoile és una peça paradigmàtica –i fins i tot clàssica– del que Grisey anomenava «música liminar»; és a dir, aquella música concebuda des dels llindars d’escolta i d’estructuració fluida de l’articulació temporal. Elaborada en un treball conjunt amb l’astrònom Jean-Pierre Luminet, la peça pren com a matèria primera la transformació sonora en directe de les ones radioelèctriques del púlsar de Vela, situat a 936 anys llum. La radiació periòdica d’aquesta estrella de neutrons és “traduïda” i integrada en una obra musical que se’n nodreix prenent-la com a punt de referència en una instrumentació crua i austera. La disposició escènica, el control de la il·luminació i les grans dimensions temporals fan de la peça tot un dispositiu ritual, gairebé de happening, que ens remet a Sternklang, de K. Stockhausen.

En paraules de l’autor: «Quan la música invoca el temps, s’investeix d’un veritable poder xamànic: el de connectar-nos a les forces que ens envolten. En les civilitzacions antigues, els ritus lunars o solars exerceixen una funció de sortilegi. Amb els ritus, les estacions retornen i el sol es lleva cada dia. Què passa amb els púlsars? Per què no invocar-los avui, ara que podem accedir als seus viatges estel·lars? El moment precís d’emissió d’un púlsar ens obliga a cenyir-nos a una data específica, i el fet de fixar el concert a un rellotge tan llunyà fa que tingui lloc un esdeveniment in situ, o més exactament, in tempore, relligat als ritmes còsmics».




Axel Dörner + Ramon Prats

Per Serafín Álvarez


És la primera vegada que Axel Dörner i Ramon Prats col·laboren. És la seva primera trobada, i això és particularment significatiu tenint en compte que es tracta d’improvisació lliure. Cadascun d’ells es defineix per les seves pròpies característiques, però també, i especialment, pel poder que té d’afectar i ser afectat per l’altre.

Dörner és una figura clau de la improvisació i l’experimentació berlineses des que es va instal·lar allí a mitjans dels noranta. Prats és un bateria referent en l’escena del jazz de Barcelona que des de 2010 improvisa cada dijous a Robadors 23. Dörner està interessat en explorar els límits de la seva trompeta, de la qual extreu una àmplia paleta de sonoritats poc ortodoxes mitjançant l’ús de tècniques esteses que, la majoria de les vegades, són d’invenció pròpia. A Prats, li interessa més tocar des del sentiment que des d’un estil o estètica concrets i, per a ell, la bateria és l’instrument que li permet connectar millor amb la música d’una manera intuïtiva i visceral. Tots dos tenen un domini talentós dels seus instruments respectius, encara que la sensibilitat s’anteposa a la tècnica. Tots dos emfatitzen el silenci com a eina estructural. I, per damunt de tot; per a tots dos, improvisar significa fer música viva.

Ambdós músics treballen junts per primer cop i es fa difícil, per no dir impossible, predir com sonaran, ja que ni tan sols ells mateixos n’han parlat prèviament. Però, en tot cas, això encara fa que la cita/trobada sigui més excitant: al no tenir una referència a la qual ser fidels, la música serà fruit del moment present. I dels afectes. Serà tot espontaneïtat, interactivitat, intuïció i creativitat. Emoció. El proper dia vuit de maig tornaran a tocar a Berlín, però nosaltres tenim la fortuna de poder ser els primers a escoltar-los. Esperem que aquesta primera trobada sigui una “bona trobada”, en el sentit spinozià, i que la col·laboració potenciï les seves forces actives. Però deixem les expectatives, els desitjos i les suposicions de futur de banda i gaudim del moment present.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada