L'Auditori, Sala 4 Alicia de Larrocha
21:30 hores
7 €. Compra aquí les entrades
El nord-americà Keith Fullerton Whitman (Massachusetts, 1973), una de les principals figures de l’escena dels sintetitzadors modulars, ha publicat més d’una vintena d’àlbums de música electrònica des dels anys noranta (molts d’ells sota el pseudònim de Hrvatski, la paraula croata per referir-se als croates). Playthroughs (Kranky, 2002), un dels seus discos més aclamats, és una obra de subtils transformacions sonores, una delicada composició de drones creats a partir de mostres pregravades de guitarres acústiques i elèctriques, processades amb ordinador mitjançant moduladors, algoritmes granulars, delays i altres processos. Quinze anys després de la seva publicació, Keith Fullerton Whitman recupera aquest àlbum en una sessió única.
Notes al programa
PlaythroughsPer Jordi Alomar
Tot el que defineix la música de Keith Fullerton Whitman és indissociable de la seva trajectòria. La seva inquietud musical neix amb la descoberta, a principis dels anys noranta, de les botigues i dels segells discogràfics experimentals independents de Boston i del downtown de Nova York. Una ingestió voraç de Seefeel, Aphex Twin o Tom Jenkinson, juntament amb hores d’experimentació nocturna als estudis subterranis del Berklee College of Music, resultà en una desconstrucció lo-fi dels paràmetres convencionals de la música dance. Combinant l’alteració amb la hipertròfia electrònica dels breakbeats, així com amb la seva manipulació i fragmentació, Fullerton proposa fendre la linealitat tradicional del dance i articular una proposta heterogènia, d’una agressivitat massiva i alhora orgànica. Seguint fidelment la filosofia del DIY (do it yourself), sota el pseudònim de Hrvatski, l’autor va publicar els seus primers treballs: Attention: Cats i Oiseaux 96-98, punts de partida d’una carrera que, sense ser tan lluny dels plantejaments de William Borroughs, empra la “decapació” mitjançant talls, el sampleig i la superposició a ritmes vertiginosos de materials radicalment diferents com a tècnica compositiva.
Cap a l’any 2002, l’autor es planteja abandonar progressivament la manipulació de l’herència dance, arrelada en l’explotació del paràmetre rítmic, i centrar-se en una recerca orientada a la dimensió més abstracta, pura i orgànica de l’exploració sonora. Mantenint la pràctica solitària del DIY, Fullerton combina dispositius analògics pertanyents a diferents moments de la història de la música electroacústica amb transformacions digitals, barrejant explícitament fonts sonores concretes i de síntesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada