L'Auditori, Sala 3 Tete Montoliu
20:00 hores
10 €. Compra aquí les entrades
L’artista visual i compositor de música electrònica Ryoji Ikeda (1966, Gibu, Japó) explora a supercodex les relacions entre data of sound i sound of data, una recerca que comença amb Dataplex (2005) i continua amb Test pattern (2008). Ikeda busca crear una matemàtica del so; és a dir, principis aritmètics que permetin modificar logaritmes de manera expressiva, elaborant representacions visuals i sonores de la informació que contenen. supercodex es construeix a partir de diversos fragments, utilitzats per Ikeda per crear una metaobra a partir d’una mutació progressiva dels materials auditius i visuals, units temporalment en una experiència conjunta indissociable, i de la connexió entre l’exploració digital i el techno abstracte en una sessió audiovisual en directe.
RYOJI IKEDA: supercodex** (2013)
Estrena nacional
Ryoji Ikeda, electrònica, vídeo, composició
Tomonaga Tokuyama, gràfics ordinador i programació
Notes al programa
Per Serafín Álvarez
La gran majoria d’ordinadors i dispositius digitals fan servir un sistema binari que representa valors numèrics utilitzant dos símbols, normalment 0 i 1, organitzats en bits. Cada bit representa un d’aquests dos valors, i la combinació de diversos bits senzills permet elaborar operacions extraordinàriament complexes.
Un ordinador quàntic, però, utilitza qubits. Igual que un bit, un qubit pot adoptar un de dos estats; però un qubit, a més, té la capacitat de representar els dos estats de forma simultània, el que permet realitzar diverses operacions alhora, de l’ordre de milions si n’ajuntem un grapat. Aquesta qualitat d’adoptar diversos estats al mateix temps es coneix com a superposició, un principi fonamental de la mecànica quàntica –un dels més contraintuïtius– estudiat en partícules subatòmiques i il·lustrat pel popular gat de Schrödinger que és viu i mort alhora, si bé mai no podrem veure’l en aquest estat incert de superposició, ja que en observar interferim, determinant un dels dos estats oposats. És a dir, la superposició quàntica abasta diversos estats de forma simultània, però s’escapa de l’ull humà, és impossible mesurar-la empíricament, de manera que només podem especular-hi en termes abstractes i en índexs de probabilitat.
Bit, qubit, superposició quàntica, fenòmens més enllà del límit del que és perceptible, i altres conceptes que hi estan relacionats formen part del vocabulari conceptual i de les investigacions de Ryoji Ikeda, qui se sent summament atret per la racionalitat, la lògica i la precisió científiques. Els models matemàtics, concretament, són per a Ikeda una de les formes més pures de bellesa, i els utilitza com a estratègia compositiva.
El seu treball, desenvolupat habitualment en sèries obertes –fet que emfatitza la idea d’investigació en curs, connecta amb la tradició d’artistes visuals com Sol LeWitt, Frank Stella o Dan Flavin i músics com Iannis Xenakis o La Monte Young, els quals, interessats en una estètica reduïda al que és absolutament essencial, tendien a fugir del romanticisme, l’expressionisme i la subjectivitat.
supercodex està vinculat a un projecte més ampli: superposition, inspirat en nocions matemàtiques pròpies de la mecànica quàntica, que forma part de la sèrie datamatix, un conjunt de treballs en què Ikeda escaneja l’amalgama de dades que circulen pel món –invisibles i silencioses fins que són descodificades per les nostres pantalles, auriculars i altres dispositius de comunicació, i traduïts a patrons audibles i visibles. En el cas concret de supercodex, aquestes dades provenen principalment dels treballs anteriors d’aquesta mateixa sèrie, el que podria llegir-se en termes d’autoreferencialitat o “metatreball” à la Escher o à la Gödel.
La versió en directe és una experiència audiovisual immersiva en què sofisticades freqüències situades al llindar d’allò perceptible per l’oïda humana són combinades minuciosament amb estridents estímuls visuals, atenent a una precisió i una estètica matemàtiques característiques de tots els seus treballs. Tradueix senyals acústics en configuracions òptiques i viceversa, produint complexos patrons sinestèsics a manera de moiré audiovisual en mutació constant en què els sons esdevenen visibles i les imatges audibles. Una sintaxi variable de formes construïda mitjançant parelles d’oposats: 0-1, positiu-negatiu, blanc-negre, llum-foscor, visible-invisible, audible-inaudible, material-immaterial i la inesgotable infinitat de grisos possibles situats al mig que posen a prova no únicament la capacitat perceptiva dels nostres sentits sinó també la dels dispositius electrònics que els generen.
Ocasionalment, d’entre els austers xiulets, brunzits, bips i glitches quàntics semblen brollar patrons propis de la música techno, amb polsos regulars, escalades i clímax. supercodex no només s’escolta, es viu. Les ràfegues de càlculs abstractes i dades informatitzades que emergeixen enèrgicament dels altaveus i que són projectades en composicions geomètriques estroboscòpiques ultraràpides ens colpegen amb força, ficant-se sota la nostra pell, sacsejant-la, perforant els nostres timpans i incendiant les nostres retines de forma aclaparadora en un sublim que no és romàntic sinó científic, matemàtic, quàntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada